Quan està Zaplana pel mig… – Jesús Valle

jesus-valleLa cimentació principal sobre la qual se sosté una democràcia és la separació de poders: l’executiu, el legislatiu i el judicial devien ser independents entre si. Així ens ho va ensenyar la Revolució Francesa un allunyat 1789. No per casualitat sinó per ser un avanç gegantesc per a la civilització, aquella fita històrica marca l’inici de l’Era Moderna.

També devem ser cautelosos a la nostra comparativa. Els francesos gaudeixen d’un règim democràtic madurat durant segles i ja consolidat. El nostre encara és adolescent i prematur, com així ho demostren les continuades intromissions polítiques i dels principals lobbies nacionals al treball de jutges i fiscals.

La independència de la judicatura espanyola s’ha anat difuminant fins a convertir-se en un horitzó borrós. El poder legislatiu segueix decidint el color polític de les vocalies de l’òrgan superior del Poder Judicial. Una pràctica habitual o principi d’alternança, que lluny de qualsevol immoralitat, estava ja acceptada pels nostres parlamentaris. Però des que els capgrossos de corrupció han anat copant de granotes la fangosa bassa de Génova 13, el ball de jutges, fiscals i alts càrrecs del Consell General del Poder Judicial ha sigut tan intens com interessat.

Manuel Moix, fiscal en cap d’Anticorrupció i José Manuel Maza, Fiscal General de l’Estat, deixen la independència de la Justícia espanyola als peus dels cavalls. Per als que no el conegueu, Moix va ser fiscal de la Comunitat de Madrid i té un reconegut historial “meritocràtic”.

Quan és Eduardo Zaplana, qui atresora la seua gran tasca, la famosa banda sonora d’Ennio Morricone hauria de tronar el nostre cap.

Va rebutjar acusar a Esperanza Aguirre de desobediència i desacatament a l’autoritat en la seua famosa fugida davant dels agents de mobilitat. El mateix Moix també es va negar rotundament a què Rodrigo Rato pernoctés al calabós després de ser detingut per frau, desfalc i blanqueig de capitals. Treballà incansablement per arxivar el cas dels espies pagats per l’erari públic madrileny per a debilitar políticament els rivals de la comtessa que mai va tindre contacte algú amb el seu entorn.

En canvi, sí que va fer quan va poder per impulsar l’acusació contra el jutge Elpidio Silva per atrevir-se que Miguel Blesa dormira una nit a Soto del Real fa quasi quatre anys. No content amb això, Manuel Moix es va feixar per iniciar un procés legal contra els mitjans de comunicació que gosaren investigar els correus de Blesa i els registres de les targetes black. Sí, eixes carregades de diners procedents del rescat bancari i que acabaren, ningú sap com, en mariscades, llenceria, copes i scorts de luxe. Segons paraules del cap d’Anticorrupció: “del poc que he llegit d’eixos correus, no es desprén cap fet il·lícit”.

Que Ignacio González qualifique al cap d’Anticorrupció com a “bo i seriós” i que “si sort ell, va a ser collonut” quan Moix ja havia rebut en 2009 totes les dades de l’entramat destinat a lucrar-se al voltant de les empreses del Canal d’Isabel II, quan els seus principals accionistes eren el seu germà Pablo i el seu cunyat Juan José Caballero és massa greu. Paradoxalment, el fiscal va asseverar que no només no existia cap fet delictiu, sinó que ni tan sols n’hi havia mísera sospita. La pudor de corrupció en l’organització interna del partit del govern nacional és, des de fa una dècada, insuportable.

Malgrat els esforços del “Don Tancredo” Moix per aturar la Operación Lezo, alguna cosa ha començat a canviar. Els fiscals, farts de prostituir la seua honorabilitat, s’han revelat invocant una norma que permet convocar a la junta d’Anticorrupció en cas de dissens. L’operació policial que ja estava preparada es va efectuar i Ignacio González va ser detingut.

Desdejunar amb altre cas de corrupció que afecta alts mandataris del Partit Popular és ja quotidià però resulta realment greu que se seguisca permetent triar a dit a qui ha de vetllar per la transparència política, ja que capritxoses destinacions de l’atzar, o no, el triat sempre és la persona més preparada. Però per arxivar segons què casos i protegir a “La Mafia“. El famós bus denuncia “La Trama” però això ja és mafiós.

I encara tenen la poca vergonya d’afirmar que la llei és igual per a tothom, que l’Estat de Dret funciona i fins i tot de demanar-nos que confiem en la justícia?

Jesús Valle

maig 2, 2017

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per assegurar a la vostra experiència d’usuari. Si no modifiqueu la configuració , entendrem que accepteu l’ús de les mateixes i la nostra política de cookies, visiteu-la per obtenir més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies