Caminem fins Ítaca?

La deriva sobiranista no va renéixer la demostració de força de la Diada d’ahir. Ni tampoc de los nombrosíssimes manifestacions d’11 de setembre passats.
Sorprendrà, segurament, llegir que el paper més destacat a l’autodeterminació catalana no l’ha escrit ni el Mas, ni el Junqueras, ni la Forcadell, ni tan sols el mediàtic Rufián. Amb fermesa puc afirmar que l’Estat espanyol ha empès sense aturar-se a Catalunya fins a aquesta situació sense marxa enrere.

Em venen al cap imatges del partit del Govern, molt ben organitzat, arreplegant signatures contra l’Estatut d’Autonomia català. També manifestacions amb aquell lema apocalíptic Espanya és trenca dels Acebes, Zaplana, Aguirre, Aznar y companyia. No us resulta, quant menys extravagant, que tots aquestos presumptes parlin de fer complir la llei?

També les campanyes fomentant la catalanofòbia, ben bé boicotejant els seus productes o manipulant amb mentides i desinformació qualsevol esdeveniment del nord-est peninsular. I en aquest tema també cal enrecordar-se del partit del sud-oest espanyol i dels seus dirigents, es cridessin Chaves, Ibarra, Bono o Díaz, Vara o Page. Encara viuen políticament fent victimisme malgrat que molts calers que reben vénen d’allà dalt.

Perquè això és una altra cosa. El finançament que els balears, catalans i valencians rebem, és tan injust que ja és molt més potent que qualsevol partit polític o moviment social que vulgui estendre la doctrina nacionalista. Encara hi ha algú que no s’ha adonat d’això i els temps s’acaba.

També haurem d’analitzar ben bé la posició dels morats que van néixer al tauler polític per a mobilitzar els votants cansats de l’eterna ambigüitat del PSOE, i que caminant com els carrancs han oblidat tant als seus principis, que ja costa pensar que no seran el nous socialistes. No s’han adonat encara que l’Estat plurinacional no es pot dirigir des de Madrid?

El problema és aquest i es perillós. Cal mullar-se, cal posicionar-se, i això pot comportar perdre vots a la resta d’Espanya. Albano Dante ho sap però és valent. Valent i demòcrata. Perquè un servidor no concep una democràcia que no deixi votar a un poble què vol ser i com vol viure.

Ens apropem a dies molt intensos políticament parlant, amb un Estat espanyol que intimida via judicial o militar el lliure pensament del poble català perquè està “acollonat”, sap que sense Catalunya no serà possible sobreviure. I aquest incendi no s’apaga amb gasolina madrilenya sinó amb urnes. Amb llibertat. Amb vots.

Jesús Valle Martínez, membre del Consell Ciutadà Valencià de Podem
setembre 12, 2017

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per assegurar a la vostra experiència d’usuari. Si no modifiqueu la configuració , entendrem que accepteu l’ús de les mateixes i la nostra política de cookies, visiteu-la per obtenir més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies